Lupus, una malaltia autoimmune amb símptomes molt diversos i difícil de reconèixer
En circumstàncies normals, el sistema immunitari protegeix l’organisme davant infeccions i altres agents externs. Tanmateix, en algunes ocasions aquest mecanisme pot alterar-se, com en el cas del lupus, una malaltia autoimmune en què el sistema immunitari ataca per error els propis teixits sans del cos. Aquesta resposta pot provocar inflamació i dany en diferents òrgans com la pell, els ronyons, les articulacions, el cor, els pulmons o el sistema nerviós, cosa que explica que els seus símptomes puguin ser tan variats.
Aquesta varietat de manifestacions és també una de les raons per les quals el lupus no sempre es reconeix amb rapidesa. Tot i que no es tracta d’una malaltia freqüent, el seu impacte clínic és significatiu. Segons la Societat Espanyola de Reumatologia, el lupus eritematós sistèmic, la forma més comuna de la malaltia, té una prevalença aproximada del 0,21% a Espanya, cosa que suposa prop de 75.000 persones afectades.
"El lupus és una malaltia complexa perquè pot afectar diferents òrgans i presentar-se de formes molt diferents en cada pacient. Per això, moltes vegades els símptomes no es reconeixen de seguida", explica la Dra. Laia Orpinell, especialista en Reumatologia de l’Hospital Universitari Sagrat Cor.
Un mateix nom per a formes molt diferents de malaltia
Sota el terme lupus s’agrupen diverses formes d’aquesta patologia. La més freqüent és el lupus eritematós sistèmic (LES), que pot afectar múltiples òrgans. També existeixen formes cutànies, que afecten principalment la pell; el lupus discoide, que pot provocar lesions en forma de plaques, especialment en zones exposades al sol; el lupus induït per medicaments, relacionat amb determinats fàrmacs; i formes menys freqüents, com el lupus neonatal.
El més important és entendre que no es tracta d’una malaltia amb una única cara. De vegades les primeres senyals apareixen a la pell, com l’eritema malar o en "ales de papallona" sobre les galtes i el nas. En altres casos predominen la fatiga persistent, el dolor i la inflamació articular, la febre sense una causa aparent o una major sensibilitat al sol.
També pot haver-hi afectació renal, alteracions hematològiques, problemes de coagulació, dolor toràcic per inflamació del cor o del pulmó, o símptomes neurològics. Aquesta diversitat de símptomes, que no sempre apareixen alhora ni amb la mateixa intensitat, fa que el lupus pugui confondre’s amb altres malalties.
"El que sol dificultar el diagnòstic és precisament que els símptomes no segueixen sempre el mateix patró. Hi ha pacients en què predominen les manifestacions cutànies, altres en què el problema principal és articular i altres en què la malaltia debuta amb afectació d’òrgans interns", assenyala la Dra. Orpinell.
Diagnòstic: un procés que pot ser complex
Per confirmar el diagnòstic de lupus no depèn d’una única prova, sinó de la combinació de la història clínica, l’exploració física i determinades analítiques. L’especialista valora el tipus de símptomes, la seva evolució en el temps i la presència d’autoanticossos o altres marcadors que ajudin a orientar el quadre.
Un cop confirmat, el seguiment resulta clau per valorar com evoluciona la malaltia, detectar possibles canvis a temps i ajustar el tractament segons les necessitats de cada pacient. Aquesta vigilància continuada permet controlar millor l'activitat del lupus i reduir l'impacte que pot tenir sobre diferents òrgans i sobre la qualitat de vida.
"Diagnosticar permet entendre què està passant i adaptar el seguiment i el tractament a la realitat de cada pacient, quelcom fonamental en una malaltia tan diversa com el lupus", explica l'especialista.
Conviure amb el lupus
Encara que el lupus no té cura en l'actualitat, els tractaments disponibles permeten controlar la malaltia, reduir les brots i millorar de forma notable la qualitat de vida dels pacients.
Entre les opcions terapèutiques del lupus eritematós sistèmic destaquen com a primera línia els antipalúdics (hidroxicloroquina) i els corticoides. En funció de la gravetat i l'afectació orgànica, poden afegir-se FAMEs convencionals i en casos seleccionats o refractaris, fàrmacs biològics. Els antiinflamatoris no esteroïdals (AINEs) poden utilitzar-se de forma més puntual per al control simptomàtic, tot i que tenen un paper més limitat.
A més del tractament farmacològic, adoptar hàbits saludables pot ajudar a millorar el benestar general. L'activitat física moderada, l'organització del descans per controlar la fatiga, evitar el tabac i l'alcohol, i protegir la pell davant la radiació solar són recomanacions habituals en el maneig de la malaltia.
"El seguiment permet ajustar el tractament a cada moment de la malaltia i acompanyar el pacient d'una manera més precisa. Aquest control continuat és una part fonamental per conviure amb el lupus amb més estabilitat i millor qualitat de vida", conclou la cap de servei de Reumatologia de l'Hospital Universitari Sagrat Cor.
A això s'hi suma que, en els últims anys, projectes impulsats per la Societat Espanyola de Reumatologia, com el registre RELESSER, han contribuït a conèixer millor com es comporta el lupus en la pràctica clínica real, quines complicacions són més freqüents i quins factors influeixen en la seva evolució. Aquest coneixement resulta clau per continuar millorant el diagnòstic, el seguiment i les decisions terapèutiques.
