L’obesitat com a malaltia crònica: una mirada clínica per entendre-la en el marc del Dia Mundial contra l’Obesitat
El Dia Mundial contra l’Obesitat convida a abordar aquesta realitat amb rigor i sense estigmes. Parlem d’una malaltia crònica basada en l’adipositat, d’origen multifactorial, i que avui representa un dels grans reptes de salut pública per la seva elevada prevalença i per la seva relació amb complicacions cardiometabòliques i biomecàniques i mortalitat.
A més, és un tema que sovint està envoltat de missatges simplificats —dietes "miracle", promeses ràpides o solucions aïllades— que generen confusió i frustració. En l’entorn sanitari, l’enfocament és diferent: entendre quins factors estan influint en cada persona, reduir riscos i sostenir millores en el temps.
"És important comprendre que l’obesitat és una patologia multicausal, en què influeixen factors biològics, metabòlics, genètics, psicològics i de l’entorn. A la consulta treballem per entendre què està passant en cada cas i quins objectius de salut són realistes i sostenibles", explica la Dra. Laura Tuneu, cap del Servei d’Endocrinologia i Nutrició de l’Hospital Universitari Sagrat Cor.
Què és l’obesitat i per què en parlem com d’una cronicitat
L’obesitat es defineix com un excés de greix corporal que pot afectar la salut. Es considera crònica perquè, en la majoria dels casos, requereix una estratègia de maneig continuada: no és un procés "agut" que es resolgui de manera definitiva amb una intervenció puntual.
Això es deu al fet que l’organisme pot activar mecanismes d’adaptació després de la pèrdua de pes —canvis en els senyals de gana i sacietat, en la despesa energètica o en la regulació metabòlica— que afavoreixen la recuperació ponderal si no hi ha seguiment i ajust del pla. Per això, el tractament efectiu es basa en la continuïtat assistencial i en una combinació d’eines terapèutiques.
"A la consulta, és freqüent que les persones arribin amb dubtes després d’haver-se exposat a missatges simplificats sobre dietes, exercici o fàrmacs. En canvi, l’abordatge sanitari parteix d’una idea clau: l’obesitat no s’explica per un únic factor i requereix una avaluació, objectius realistes i seguiment en el temps", subratlla l’especialista.
Un diagnòstic basat en una avaluació clínica completa, no en un únic indicador
En la pràctica clínica, el pes és una dada rellevant, però no és l’única. Una valoració adequada ha d’incorporar mesures que estimin el risc i l’impacte de l’adipositat en la salut. Per això, en els controls es recomana mesurar l’IMC i també la circumferència de la cintura de manera sistemàtica, idealment en cada revisió.
En consultes especialitzades, s’hi pot afegir l’estudi de composició corporal per diferenciar massa grassa i massa lliure de greix. Al seu torn, la història clínica ha d’explorar aspectes que influeixen de manera determinant en el maneig: història ponderal, patró d’alimentació, hàbits de vida, son, ansietat, medicació que pugui afavorir el guany de pes i despistatge de complicacions o comorbiditats.
"Quan rebem un pacient a consulta, la pregunta no és només ‘quant pesa’, sinó ‘com està afectant aquesta adipositat la seva salut’ i quines barreres reals existeixen per millorar. L’avaluació ens ajuda a definir prioritats clíniques i a seleccionar l’abordatge més adequat per a cada perfil", assenyala la Dra. Laura Tuneu.
Un abordatge escalonat, multidisciplinari i sostingut
No existeix una única solució. El tractament s’adapta a la gravetat, les comorbiditats i el context de cada persona, integrant eines de manera progressiva. Tanmateix, el que sí que és fonamental és que els objectius han de ser realistes, personalitzats i vinculats a les complicacions presents.
La base és sempre l’abordatge de l’estil de vida, amb un patró alimentari sostenible i una prescripció d’activitat física adaptada. En el nostre entorn, la dieta mediterrània hipocalòrica es considera una de les opcions més recomanades per la seva evidència i el seu encaix cultural, i l’exercici ha de combinar component aeròbic i treball de força, ajustant intensitat i progressió a cada cas.
Quan és necessari, s’integra suport conductual i psicològic per millorar l’adherència i abordar factors com ansietat, gana emocional o patrons de conducta que dificulten el seguiment. Aquest aspecte, en molts pacients, és determinant per consolidar el pla terapèutic en el temps.
En pacients amb obesitat, el tractament farmacològic sol ser útil, sempre com a complement als canvis d’estil de vida i sota supervisió especialitzada, valorant beneficis, riscos i comorbiditats.
I en casos d’obesitat greu, la cirurgia bariàtrica/metabòlica és una eina eficaç, però requereix criteris clínics clars i seguiment multidisciplinari a llarg termini per prevenir dèficits nutricionals i evitar la recuperació ponderal.
"Els avenços terapèutics han ampliat opcions, però cap no funciona sola. L’important és construir un pla aplicable i sostenible. No es tracta de perfecció en poc temps, sinó de consistència. Quan la persona entén la seva malaltia i participa en decisions realistes, disminueix la frustració i millora el pronòstic", conclou la cap del Servei d’Endocrinologia i Nutrició de l’Hospital Universitari Sagrat Cor.
