Bufeta hiperactiva: una alteració freqüent, amb diagnòstic i tractament eficaços

Sentir una necessitat sobtada i imperiosa d’orinar —de vegades difícil de contenir— pot condicionar el dia a dia molt més del que sembla. Quan aquesta urgència apareix de manera repetida, obliga a planificar desplaçaments, interromp el descans nocturn i pot generar inseguretat en entorns socials o laborals.

En molts casos, aquests símptomes es normalitzen o s’atribueixen a l’edat, a "tenir la bufeta petita" o a haver passat per embarassos, cirurgies o canvis hormonals. Tanmateix, existeix un quadre clínic ben definit, avaluable i tractable: la síndrome de la bufeta hiperactiva.

"La bufeta hiperactiva és un trastorn funcional que pot afectar de manera important la qualitat de vida, però té solucions. El més rellevant és no resignar-se i consultar per identificar la causa i el millor abordatge", explica el Dr. Salvador Esquena, cap del Servei d’Urologia de l’Hospital Universitari Sagrat Cor.

Què és la bufeta hiperactiva i per què es produeix

La bufeta hiperactiva es defineix per la presència d’urgència miccional (ganes intenses i sobtades d’orinar), habitualment associada a un augment de la freqüència urinària durant el dia i/o a despertares nocturns per orinar. Pot anar acompanyada o no de pèrdues involuntàries d’orina associades a aquesta urgència.

En aquesta síndrome, el problema no és necessàriament "tenir més orina", sinó una alteració en la manera com la bufeta es comporta i es regula: la sensació d’urgència apareix fins i tot quan la bufeta no està plena. En alguns pacients hi pot haver factors afavoridors —canvis hormonals, determinades malalties neurològiques, diabetis, infeccions urinàries repetides, restrenyiment o alguns fàrmacs—, però sovint no existeix una lesió estructural evident.

Com es manifesta i en què es diferencia d’altres problemes urinaris

Tot i que el símptoma més característic és la urgència, la bufeta hiperactiva sol expressar-se amb una combinació de senyals que convé identificar:

• Necessitat urgent d’orinar difícil de posposar.

• Augment de la freqüència miccional (anar al lavabo més vegades de l’habitual).

• Despertares nocturns per orinar.

• En alguns casos, fuites d’orina associades a la urgència.

Distingir aquest patró d’altres alteracions freqüents és clau per evitar tractaments inadequats. Les infeccions urinàries, per exemple, solen anar acompanyades de coïssor, molèsties en orinar o canvis en l’aspecte i l’olor de l’orina, i es confirmen amb una analítica.

En els homes, el creixement benigne de la pròstata pot generar símptomes diferents, més relacionats amb el buidatge (dificultat per iniciar la micció, degoteig o sensació de buidatge incomplet). I en la incontinència urinària d’esforç —freqüent en dones— les fuites apareixen en tossir, riure o fer activitat física, sense aquesta urgència intensa prèvia.

"No tota incontinència ni tot augment de la freqüència urinària és bufeta hiperactiva. Per això és important descriure bé els símptomes i valorar cada cas de manera individual", assenyala el Dr. Esquena.

Diagnòstic i seguiment urològic

El diagnòstic de la bufeta hiperactiva es basa en una història clínica detallada i en l’avaluació de l’impacte dels símptomes. L’objectiu és doble: confirmar el patró clínic i, alhora, descartar causes que puguin explicar el quadre i que requereixin un abordatge diferent.

A la consulta, l’especialista pot recomanar eines senzilles però molt útils, com el diari miccional, que ajuda a registrar horaris, volums, episodis d’urgència o fuites i hàbits d’hidratació. Segons cada cas, la valoració es completa amb proves bàsiques (anàlisi d’orina, exploració física, ecografia, mesura d’orina residual després de la micció) i, quan està indicat, estudis funcionals com la urodinàmica.

"Un diagnòstic ben orientat evita cronificar el problema i permet escollir el tractament adequat des de l’inici, sense mesures innecessàries", destaca el Dr. Salvador Esquena.

Un abordatge progressiu i personalitzat

El tractament de la bufeta hiperactiva sol plantejar-se per esglaons, combinant mesures conductuals, rehabilitació i, si cal, tractament farmacològic o tècniques avançades. L’elecció depèn de la intensitat dels símptomes, de l’edat, de possibles malalties associades i del grau d’afectació en la qualitat de vida.

En fases inicials, solen indicar-se estratègies de reeducació vesical (entrenar la bufeta per espaiar les miccions), com ara:

• Exercicis de Kegel per enfortir el sòl pelvià

• Entrenament de la bufeta per augmentar de manera gradual el temps entre miccions i disminuir la freqüència

• Fisioteràpia especialitzada per aprendre a activar i coordinar millor la musculatura i gestionar la urgència

En alguns pacients, l’especialista pot valorar tractament farmacològic per reduir la urgència i la freqüència urinària.

"L’objectiu és que el pacient recuperi control i autonomia. La majoria dels casos milloren amb un pla progressiu i seguiment, i disposem d’alternatives quan les primeres mesures no són suficients", afirma el Dr. Esquena.

Quan el control no és suficient, existeixen opcions avançades que han demostrat millorar de manera rellevant els símptomes en casos seleccionats, com ara tractaments intravesicals, tècniques de neuromodulació o programes específics de rehabilitació supervisada.

Conviure amb la bufeta hiperactiva: recuperar seguretat i qualitat de vida

La bufeta hiperactiva no és una malaltia "greu", però sí que pot ser molt limitant si no s’aborda. La bona notícia és que, amb una avaluació correcta i un pla de tractament ajustat a cada persona, és possible reduir la urgència, millorar el descans i recuperar una vida social i laboral més tranquil·la.

"El més important és fer el pas de consultar-ho. Quan el pacient entén què li passa i se sent acompanyat, el canvi en el seu benestar sol ser molt significatiu", conclou el cap del Servei d’Urologia de l’Hospital Universitari Sagrat Cor.